Aitana is no longer breastfed / Aitana ja no mama

La meua xiqueta ja no mama. Han sigut més de tres anys de vincle, des que va nàixer fins fa unes setmanes. Els començaments no van ser fàcils, sobretot per la meua ignorància, esgotament, vulnerabilitat... i per deixar-me dur per consells ben intencionats, però igual de mal / poc documentats. Sóc un poc cabuda i no em conforme fàcilment, així que vaig dur endavant la lactància exclusiva i vaig aconseguir lliurar-me de la típica "ajudeta" de llet artificial que molts pediatres recomanen alegrement. Crec, sincerament, que en el tema de l'alletament natural hi ha encara molta ignorància, també entre els professionals, però açò és un altre debat...
Com deia, els començaments van ser durs: a les nits, has d'adaptar el teu ritme al del bebè, els pits em feien mal, mastitis, etc.; però en general, tinc molt bon record de tota aquesta etapa perquè ho he fet per gust, perquè he volgut.

I ara, de sobte, tot ha acabat. La veritat és que ha sigut progressiu. Aitana ja no mamava més que per a dormir o quan necessitava un extra de contacte amb mamà (en caure un bac, en una situació nova que li provocava ansietat o, de vegades, quan estava avorrida...). A mi em preocupava el fet que volia reservar el calostre per a Martí, i no sabia massa bé com anava a gestionar-ho. De vegades, li déiem a Aitana que podria regalar-li la "teta" al seu germà, que seria el seu regal de Nadal, però ella no pareixia estar massa d'acord; a més, encara no és molt conscient de qui són els Reis d'Orient o el Pare Noel. Per altra banda, tenia els pits més sensibles i, de vegades, li demanava que mamara poquet perquè em feien mal. No obstant això, no crec que li haja influït massa, crec que ha sigut prou natural.
Mai pensava que arribaria aquest moment. De fet, m'imaginava alletant els meus dos fills (lactància en tàndem, es diu). Però Aitana ha decidit tallar un trosset del cordó umbilical i m'ha donat de nou una lliçó: que els nostres fills no són nostres, que no ens pertanyen i que hem d'aprendre a anar soltant-los de la mà perquè recórreguen el seu propi camí.
Trobaré a faltar la teua mirada, com m'abraçaves mentre mamaves, com m'acaronaves el melic i una xicoteta piga que tinc al costat, com ens deixares a tots "mocats" quan encara no tenies 2 anys i em vas dir "Mama, em dónes un poquet de teta?" Ara trobes altres maneres de suplir eixe contacte, busques la meua mà a les nits i l'abraces com si fóra una nina, em dónes un bes perquè sí, sense jo demanar-ho, juguem molt, fem projectes, em pentines, ballem, em dónes la mà...
El meu pit va ser el teu primer bressol només nàixer i sempre podràs tornar als meus braços quan necessites refugi.

My little girl is no longer breastfed. It has been more than three years of nurturing our bond since she was born until a few weeks ago. The beginnings were not easy, especially due my ignorance, exhaustion, vulnerability ... and following well-intentioned advice, but just as bad / little documented as I was. I'm a bit stubborn and I do not often take things for granted, so I carried on with my idea of exclusive breastfeeding and I got rid of the typical formula milk "aid" that many paediatricians recommend, at least in Spain, as a supplement to mother's milk. I sincerely believe that, regarding the issue of breastfeeding, there is still much ignorance, even among the health professionals, but that's another topic of discussion ...

As I said, the beginnings were difficult: at night, you have to adapt your rhythm to the baby, my breasts ached, mastitis, etc.., But in general, I have very fond memories of all this time due to the fact that I did because I wanted to.

And now, suddenly, it's over. The truth is that it was progressive. Aitana only sucked when she needed to sleep or when she wanted to be in touch with mom (whenever she hurt herself, in a new situation that causes anxiety or sometimes when she was bored ...). I was a bit concerned because I wanted to reserve the colostrum for Martí, and I didn't know very well how I would handle it. Sometimes, we told Aitana that could give her brother the "boob", that it would be her Christmas present, but she didn't seem to agree much, moreover, she is not very aware of who the Three Wise Men and Santa Claus are. On the other hand, my breasts were more sensitive and sometimes I asked her to stop sucking because it ached a bit. However, all in all, I do not think I influenced her much, I think it was quite natural.

I never thought it would get to an end. In fact, I imagined breastfeeding my two children. But Aitana has decided to cut a small piece of the umbilical cord and she gave me a new lesson: that our children are not ours, that they don't belong to us and that we must learn to loosen them from the hand, let them go, in order for them to walk their own paths.
I will miss your eyes as I held you in my arms while you caressed my navel and a small mole I have, how you left us dumbstruck when you were not yet 2 years old and told me "Mama, can I have a bit of tit? " Now, you have found other ways to find that extra time with mum, holding my hand at night as if you were hugging a doll, giving me a kiss just because you want to... We play a lot, we do projects, you brush my hair, we dance, you give me your hand...
My chest was your first cradle when you were born and you know that you can always come back to my arms when you need shelter.

Thanks for your comments.

Gràcies pels vostres comentaris

My name is Cristina and I am a breech mama / Em dic Cristina i sóc podàlica

I want to share with you the testimony I have written in a forum devoted to breastfeeding, attachment parenting and natural breeding. I hope you will excuse me this time for not translating it. If you have any problem with the translation, just let me know and I'll clarify any content which might be difficult or impossible to understand.
What you will find in this text is basically what we've been going through since we were told that Martí was in breech position. I hope you enjoy it and it might be of some help.

Avui volia compartir aquest relat que he escrit a un foro dedicat a l'alletament i criança natural. Aquest foro ha sigut i és encara per a mi un lloc on compartir vivències amb mares i pares, és un refugi, un espai de reunió... és especial.




Martí's sweet smile



Me llamo Cristina, y soy podálica.

Como si se tratara de una reunión de Alcohólicos Anónimos, así me presenté hace un par semanas al grupo de matronas de Pachamama que atiende partos en casa y con quienes teníamos pensado parir. Intentaba darle un toque de humor a una noticia que había recibido hacía un par de días.
En realidad, ese fue el adjetivo que utilizó el ginecólogo del ambulatorio al hacerme una eco y constatar que Martí venía de nalgas: "Ale! Ya tenemos una podálica. La primera del día, seguro que hay otra hoy. Nunca vienen solas."
Al menos tuvo la delicadeza de no nombrar la palabra maldita (cesárea) y desearme suerte y que esperaba que se diera la vuelta. Tampoco supo aportar mucho más...

Las matronas de Pachamama recibieron la noticia con sorpresa, pero en seguida pusieron sus cabezas pensantes en marcha. Que si moxibustión por aquí, que si manteo por allá, que si yoga, que si escúchate, que si date tiempo, que si en Manises atienden partos de nalgas, ... y, sobre todo, sobre todo, me dieron mucho cariño, comprensión y ánimos.

A partir de ese día empezamos a "hacer los deberes" y seguir todos sus consejos. Al día siguiente fuimos a trasladar mi historial al hospital de Manises y tuvimos la suerte de que nos atendiera ese mismo día, en el taller obstétrico, el Doctor José Enrique Martín. Él me dijo que me atendería de nalgas. Nos estuvo informando con mucha humanidad, normalidad y profesionalidad. Además nos dijo que él tambié atiende partos en la Clínica Quirón, donde están intentando cambiar las cosas para ofrecer un parto más natural y respetado a las madres que así lo deseen. Incluso si tuviera que ser una cesárea, allí podía ofrecerme garantías de que sería lo más respetuosa posible.
Total que al día siguiente nos fuimos a Adeslas a hacerme beneficiaria del seguro de Sergi, mi marido, y tener así cubierta la posibilidad de parir en la Quirón. El objetivo era, a no ser que Martí se diera la vuelta, parir allá donde estuviese el Doctor Martín (Manises o Quirón).

Mientras tanto, yo iba haciendo la moxibustión, las posturas de yoga, haptonomía (siguiendo los consejos de Julie), relajación del útero, etc. Y me dió por pararme a escuchar mi cuerpo y lo que realmente sentía. Y comprendí que necesitaba estar en casa. Por razones de trabajo, estábamos viviendo desde septiembre fuera de casa, en otra ciudad y, aunque yo pensaba que lo estaba llevando bien, no era así. Me dí cuenta de que necesitaba estar en mi casa, con el apoyo y la ayuda de mi familia, así que Sergi me sugirió que volviéramos a casa Aitana y yo, mientras él se quedaba fuera entre semana. Qué penita dejarle sólo!! Y qué duro es para él no ver a Aitana!! Nunca se ha separado de ella más de una noche... Pero era necesario. Martí me había dado un toque de atención. Mamá iba de culo últimamente, y así iba él. Por un momento, pensé que estaba reclamando nuestra atención, porque, realmente, el pobrecito había sido el último mono.

De vuelta en casa, y con mis padres cerca, empecé a tener más tiempo para mí y para Martí. Entendí que tenía un miedo y una barrera no superada desde el parto de Aitana y decidí acudir a una fisioterapeuta especializada en suelo pélvico. Tengo una episiotomía del parto de Aitana, que fue tratada en su momento con buenos resultados. Pero, desde que me quedé embarazada de Martí he tenido un miedo terrible a que esa parte de mi cuerpo, que sentía que ya no es lo que era debido a la cicatriz, no respondiera bien a la hora del parto. No sé, me imaginaba que la episiotomía no me permitiría dilatar lo suficiente, que el dolor añadido sería insoportable,... Gracias a la fisio, esos miedos empezaron a desaparecer.
Realmente no eran infundados. Los tejidos de ese lado del periné donde me hicieron la episiotomía, realmente mostraban mayor resistencia, estaban como contracturados debido a mi miedo y al peso propio del embarazo que estaban soportando. A base de masajes he conseguido volver a confiar en mi cuerpo y, en cierta manera, aceptar e integar esa parte que sentía como si no fuera mía, como cuando a alguien le hacen un transplante y rechaza el órgano.

Paralelamente, me puse a trabajar el plano psicológico. Teresa Huelga, de Pachamama, me habló de unas sesiones de Watsu (Shiatsu en el agua) que se hacían este pasado domingo y decidí probar. Fue un verdadero regalo. A nivel físico, noté un gran alivio en la zona lumbar y en las caderas debido al masaje; me sentía realmente ligera. Pero lo mejor fué a nivel emocional. Victor, el chico que me dió el masaje y me acompañó en esta experiencia, me aconsejó que aprovechara el hecho de estar en un medio líquido, al mismo nivel que Martí, para conectar con él y fué maravilloso. Me imaginé cogiendo a mi hijo en brazos y meciéndonos en el agua los dos juntos. Le confesé que tenía miedo. Me pareció que él también lo tenía y le dije que yo no le iba a soltar la mano, que íbamos a hacer el viaje de su nacimiento juntos, fuese el que fuese, y que la mamá siempre estaría con él. Imaginé el momento de acogerlo en mis brazos y lloré de alegría. Fué realmente una experiencia única. Victor me aconsejó que me quedara con esas vivencias y sentimientos que había tenido durante la sesión y los he estado reviviendo todos estos días.

El lunes pasado volví a la fisio y acabé de disipar mis miedos. Los masajes que me había estado haciendo Sergi durante el fin de semana habían hecho su función. Esta vez, la sesión de masaje de la fisio no me había hecho tanto daño, yo misma notaba la zona más relajada. Pensé que era posible y que podía. Por primera vez, sentí que podía. Tenía todo unmes por delante para seguir con los masajes e ir preparando la zona.

Ayer martes fuí a ver a un osteópata que me había recomendado Julie (creo que algunas de vosotras la conocéis por sus sesiones de haptonomía y acompañamiento a las parejas embarazadas). Este osteópata realiza un abordaje tisular, teniendo en cuenta los tejidos. De nuevo, me confirmó que había una resistencia en mis tejidos en la zona de la episiotomía, pero que mi cuerpo respondía bien a ello y que no veía mayor problema.
Mis barreras psicológicas seguían cayendo gracias a comentarios como ese y seguía sintiéndome cada vez más capaz y segura.

Hoy hemos ido a ver a Teresa Huelga (Pachamama). Hemos estado hablando durante casi una hora. Hemos decidido darnos un plazo de una semana para ver si la versión cefálica externa que iba a hacerme la semana que viene funcionaba y, si no, pues debíamos aceptar que el parto en casa no podía ser y prepararnos para las otras opciones. Después de tanto charlar, Teresa me ha dicho "Va, vamos a ver cómo está Martí". Yo le he dicho que desde ayer no sabía localizarle la cabeza tan claramente como en otras ocasiones, que pensaba que estaba un poco de lado. Se ha puesto a palparme la barriga, a palpar, a palpar y, de repente me dice "Se ha dado la vuelta". Nos hemos abrazado y he llorado y llorado de alegría. "Gràcies Martí!! Gràcies, gràcies", le decía a mi hijo. Y casi no me lo creo todavía.

No sabría decir qué ha sido lo que ha propiciado que Martí se diera la vuelta. Han sido todas y cada una de las vivencias de estas últimas semanas. Últimamente, dudaba si estaba volviéndome loca, acudiendo a todos los profesionales que me recomendaban, haciendo todo lo que me decían. No sabía si debía aplicar algún criterio o freno, porque tenía la agenda saturada de citas con unos y otros. Pero no quería dejar de intentarlo...

En resumen, creo que Martí se ha dado la vuelta cuando yo he sido capaz de encontar la ayuda para superar mis miedos. Ahora me siento capaz, me siento poderosa. Y quería compartir esta vivencia con vosotras, por si a alguna os sirve de algo...

Un fuerte abrazo.
Aitana / Martí / Cris 

Thanks for your comments

Gràcies pels vostres comentaris

Alternatives to TV

These are some of the ways in which we have spent our time during holidays. You know my concers about TV and the negative effects it may have. It is sometimes very difficult to handle it. We have doubts, we try to negotiate and find an agreement, but Aitana seems to have a crush on TV lately, and it was sometimes hard to find convincing alternatives to it.

Aquestes són algunes de les maneres en que hem passat aquestes vacances. Ja sabeu de la meua preocupació pel tema de la TV i els seus efectes negatius. De vegades ens resulta molt difícil de gestionar. Tenim els nostres dubtes, intentem negociar i trobar una sol.lució conjunta, però Aitana pareix estar prou capficada amb la tele últimament i de vegades ha sigut prou difícil trobar alternatives convincents.


Taking a swim, playing by the sea, or going to the mountain.
 Fer un banyet, jugar a la vora de la mar o anar a la muntanya.

Crafting with a variety of materials (the more, the better)
Fer manualitats utilitzant una varietat de materials (com més, millor)



"Look, mummy, a whale!"
"Mira, mare, una balena!"

Practicing fine motor skills.
Practicant motricitat fina

The final project / El projecte final

Attending her princessly duties / Atendre les seues tasques de princesa

Homemade plasticine with a sensory touch (lemon scent) 
Plastilina feta per mamà amb un toc sensorial (olor a llima)






Watercolours on whatever surface (including daddy's foot) / Aquareles en qualsevol superfície (el peu del pare inclós)

Reading, reading, reading, reading... "ad nauseam" / Llegir, llegir, llegir, llegir, ... "ad nauseam"

And taking walks by the sea, jumping on the sofa, meeting friends, spending time with grandparents, eating out, ... EXHAUSTING!!     I passejar a vora mar, botar al sofà, quedar amb amics, estar amb els iaios, dinar per ahí, ... ESGOTADOR!! 

 

Thanks for your comments

Gràcies pels vostres comentaris

 

I am thankful / Done gràcies

I am thankful for having had the chance to hold the life of my daughter inside me for 9 months. I am thankful for having again the chance to experience being a woman and a mother with this second pregnancy. I remember the first time I met Aitana, I held her in my hands and helped her finish her long journey from my womb to this world. I remember her softness. I brought her to my chest, near my heart, and I would never forget how she looked at me, her dark eyes. I am thankful for every day in my life since she came to it. I am happy, I've been the happiest person in the world and I am very lucky for having a man who shares such joy with me. I am lucky for having the family I have and I want to thank both Aitana and Martí for having chosen me as their mother.

Done gràcies per haver tingut l'oportunitat de sostindre la vida de la meva filla dins meu durant 9 mesos. Estic agraïda per tenir de nou l'oportunitat d'experimentar el fet de ser dona i mare amb aquest segon embaràs. Recorde el primer encontre que vaig tindre amb Aitana, la vaig agafar amb les meues mans i la vaig ajudar a acabar de recórrer el seu llarg viatge des del meu ventre fins a aquest món. Recorde la seva suavitat. La vaig portar al meu pit, prop del meu cor, i mai oblidaré com em va mirar, els seus ulls. Done gràcies per cada dia de la meua vida des que Aitana hi va arribar. Sóc feliç, he sigut la persona més feliç del món i em sent molt afortunada de tindre un home al meu costat que comparteix tanta alegria amb mi. Tinc la sort de tenir la família que tinc i vull donar les gràcies a Aitana i Martí per haver-me escollit per ser la seua mare.

Thanks for your comments

Gràcies pels vostres comentaris

Aitana's birthday party / La festa d'aniversari d'Aitana

Aitana with her morning stormy hair / Aitana amb el seu "pelo de tormenta"

Morning greetings /Felicitacions de bon matí

It's been more than a month since I last wrote. We've been on holiday and we've been literally and metaphorically off-line. There are some things I'd like to post about but, the first one is Aitana's birthday party (it's a shorter post to write, because images are self-explanatory and it's my own little tribute to my not-so-baby girl).



and a little treat (jelly strawberries)/ i un capritxet (maduixes de gominola)

Ha passat més d'un mes des de l’últim post. Hem estat de vacances i hem estat literalment i metafòricament desconnectats. Hi ha algunes coses sobre les quals m'agradaria escriure però la primera és l'aniversari d’Aitana (és un post més curt d’escriure, perquè les imatges parlen a soles i és el meu xicotet homenatge a la meua no tan xicoteta xiqueta).

I wanted to make a special party for her. I knew that it would be secondary as long as her family and friends were there with her. But, I was very excited about making something that she liked.

Volia fer una festa especial. No calia fer gran cosa, perquè sabia que Aitana estaria encantada només pel fet de tindre a la seua família i amics amb ella. Però jo estava molt il.lusionada amb fer una cosa especial i que li agradara. 

She's been a Sesame Street fan for rather a long time. We discovered a collection of books at our local library and we've been reading about Grover, Bert and Ernie, Cookie Monster, Elmo, Oscar the Grouch, Big Bird and the rest of the neighborhood for months.

Ja fa molt de temps que és fan de Barrio Sésamo. Van trobar una col.lecció de llibres a la biblioteca i hem estat llegint durant mesos les històries de Coco, Epi i Blas, Triki, Elmo, Óscar el gruñón, Paco Pico i la resta de veïns.

My source of inspiration, as for many other occasions, was Pinterest. And this is what I came up with.
La meua font d'inspiració, com en moltes altres ocasions, va ser Pinterest. I açò és el resultat.

 Sesame Street characters arriving at the party.

 Els personatges de Barrio Sésamo arribant a la festa.

Tissue paper pom poms of the characters.

Pom poms de les cares dels personatges fets amb paper de seda.

A cardboard punch box inspired by this blog.

Una caixa de cartró amb forats per a explorar. La idea la vaig traure d'aquest blog.

The prizes? Some sweets and other treats made by me (rubber bands and finger puppets)                                                               Els premis?Alguns caramelets i altres detallets fets per mi (gomes de monyo i titelles de dit)

The cakes. We bought the chocolate one and I baked the blue one. I forgot to take a picture before cutting it, but it was Cookie Monster's face.

 

Les tortades. La de xocolote la vam comprar i la blava la vaig fer jo. No vaig recordar-me de fer-li una foto abans de tallar-la, però era una tortà amb la cara de Triki.

 And, finally, the party favours. I made two felt puzzles with the faces of Bert and Ernie.

I, per últim, els detallets. Vaig fer dos trencaclosques de feltre amb les cares d'Epi i Blas.

I had been preparing the party for almost one month, basically gathering ideas. In the end, once I had decided what I wanted to do, it didn't take me much time to make all the party decorations, treats, favours, the box and the cake. I love crafts and sewing and I don't usually find time to spend on these hobbies. So I really enjoyed the preparations for this party, and I really liked Aitana's comment "Mummy, you're a champion!". Hahahahh, where did she get it from?

Havia estat preparant la festa durant un mes, bàsicament buscant idees. Al final, una vegada havia decidit el que volia fer, no em va costar molt de temps fer totes les decoracions, detallets, la caixa i el pastís. M'encanten les manualitats i cosir i no solc trobar el temps per a aquestes aficions. Així que realment vaig gaudir dels preparatius de la festa, i em va agradar molt el comentari d'Aitana "Mami, eres una campiona!". Hahahahh, d'on s'ho haurà tret?

Thanks for your comments

Gràcies pels vostres comentaris

Guess what... / Endevina, endevinalla...

Yep! This is Aitana kissing my belly which, in turn, contains a baby boy who will be born in December and whose name is Martí. She's in love with her brother, she kisses him, tickles him, sings to him,... and we are just delighted.

Sí, si... Aquesta és Aitana donant un beset a la meua panxa que conté un bebé que naixerà al desembre i que li diuen Martí. Està enamoradeta del seu germà, el besa, li fa cosquerelles, li canta, ... i nosaltres estem encantats.

Thanks for your comments

Gràcies pels vostres comentaris

Mixing colours, art and literature / Mesclant colors, art i literatura

It seems that Aitana has a special interest in painting lately. She loves the colours we mix, dipping the brush, spreading the paint, etc. And I love to observe how carefully she does everything, as if she were dealing with something really precious for her.
I thought that it would be a good idea to read this book to her: The Color Kittens, by Margaret Wise Brown, in order to enrich the experience.

Sembla que, últimament, Aitana té un interés especial en la pintura. Li encanta quan mesclem els colors, sucar el pinzell al pot de pintura, escampar-la pel paper, etc, i a mi m'encanta observar la cura amb què ho fa tot, com si es tractés d'alguna cosa molt apreciada per a ella. Vaig pensar que seria una bona idea llegir-li aquest llibre: The Color Kittens, de Margaret Wise Brown, per tal d'enriquir l'experiència.

Thanks for your comments

Gràcies pels vostres comentaris

We are all creative / Tots som creatius

La setmana passada, vaig assistir a una taula redona sobre "La creativitat i l'art, com comunicar des de l'expressió artística". Va ser organitzada per dos pedagogs teatrals locals (a més de ser una parella meravellosa dedicats al món de les arts i als xiquets/es) que dirigeixen ​​una companyia de teatre anomenada Engrata i que també tenen un centre d'expressió artística, especialment dirigit als xiquets/es, El Árbol Doble. Ells estan constantment buscant maneres de millorar la seva feina i oferir alguna cosa diferent, com ara tallers de Biodansa, o de clown.
Quatre artistes de la comarca on vivim van intervindre i van parlar sobre la infància, el joc i l'aprenentatge. Una de les coses que més em va agradar, és el fet de trobar tan prop d’on vivim aqeusta visió respectuosa de la infància i aquestes maneres alternatives d’entendre l'art, la infància, l'aprenentatge, etc. De vegades tendim (tendisc) a donar per fet que només vaig a trobar coses d'aquest tipus en altres països, o en les grans ciutats. Per a la meua (agradable) sorpresa, vaig descobrir que hi ha persones compromeses que estan duent endavant projectes meravellosos al costat de casa. També em va agradar una observació que va fer el moderador: el talent està molt relacionat amb la calma, la tranquil·litat, amb prendre’ns el nostre temps. Per això, es diu “ta-lent” i no “ta-ràpid” o “ta-presa”.

Açò és el que he aprés dels participants, i açò és el que van dir.
Juanito Maraca. Ell mateix es defineix com un recreador i manipulador. És un artista multidisciplinari. Va dir que l'educació ha de ser el més personalitzada possible; en cas contrari, es converteix en una manipulació per part de l'escola. La tasca dels pares és completar aquesta educació a casa i adequar-la als seus propis fills.
Xavier Claur. És un ceramista i alfarer molt conegut. Va recordar quan ell era menut, i com li agradava manipular-ho tot, la forma en què pintava les pàgines en blanc i negre del seu avorrit llibre de text, i com li agradava i encara li agrada jugar amb fang. Va insistir en que l'aprenentatge té èxit i és significatiu quan a un li agrada el que fa.
Toni Espinar. Es defineix com un agitador, muralista i narrador d’històries. Va posar èmfasi en el poder de la imaginació com una eina de construcció que ens permet reinventar les coses, trobar solucions, etc. Creem un futur gràcies a la imaginació i aquest potencial de vegades es converteix en una realitat. La imaginació és també una invitació a obrir portes i trencar amb les coses rígides. Finalment, ens va recordar als pares i als mestres una cosa que crec que Maria Montessori va dir: la nostra actitud és més important que les nostres paraules. Els xiquets/es potser no pareixen estar escoltant-nos, però sempre ens estan observant.
Lambert Penalba. Es defineix com un mestre, art-terapeuta i provocador. Dirigeix ​​l'escola municipal d'arts i no puc esperar per inscriure’m, juntament amb Aitana, en un dels seus cursos el proper any escolar. Va dir que la creativitat és una actitud a la vida però també ens va recordar que tots som creatius. També va assenyalar que l'art és present a tot arreu, és un llenguatge universal i un llenguatge lliure que ens fa sentir lliures. Finalment, va dir una convincent i, al meu entendre, frase plena de raó: fitxes dels llibres de text utilitzades en l'escola en l’assignatura de plàstica són les esqueles de la creativitat.
Com a observació final: ESTIMA el que fas.

Last week, I attended a conference about "Creativity and Art, How to Communicate from the Artistic Expression". It was organized by two local theatre pedagogists (and wonderful people devoted to the world of arts and children) who run a theatre company called Engrata and who also have a centre for artistic expression especially aimed at children, El Árbol Doble. They are constantly seeking for ways of improving their work and offering something different such as Biodance or Clown workshops. 
Four artists from and around the small town where we live talked in this conference about childhood, play and learning. One of the things I loved most, is the fact that such a respectful vision of childhood and such alternative ways of dealing with art, children, learning, etc. can be found very near where we live. I sometimes tend to take for granted that I will only find such things in other countries, or in big cities. To my (pleasant) surprise, I discovered that there are committed people who are running wonderful projects nearby. This is what I learned from the participants, and this is what they said.
Juanito Maraca. He defines himself as a recreator and manipulator. He is a multidisciplinary artist. He said that education must be as personalized as possible; otherwise, it becomes a manipulation done by the school. It is the role of parents to complete such education at home and to adequate it to their own children.
Xavier Claur. He is a well-know ceramist and potter. He recalled memories from when he was a young boy, and how he liked hands-on play, how he coloured the black and white pages of his boring school book, and how he enjoyed and still enjoys playing with mud. He insisted that successful and meaningful learning was achieved when one enjoys doing things.
Toni Espinar. He defined himself as an agitator, muralist and storyteller. He emphasized the power of imagination as a building tool which allows us to reinvent things, to find solutions, etc. We create a future thanks to imagination and such potential sometimes becomes a reality. Imagination is also an invitation to open doors and to break up with rigid things. Finally, he reminded us, parents and teachers, something which I think Maria Montessori said: our attitude is more important than our words. Children may not seem to be listening to us but they are always watching us.
Lambert Penalba. He defined himself as a teacher, art-therapist and a provocative artist. He runs our municipal school of arts and I can wait to enrol, along with Aitana, in one of his courses the next school year. He said creativity is an attitude in life but he also reminded us that we are all creative. He also remarked that Art is present everywhere; it is a universal language and a free language which makes us feel free. He also said a convincing and, in my opinion, true sentence: the worksheets used at school with pre-oriented and guided art activities are the death notice of creativity.

As a final remark: LOVE what you do.

Thanks for your comments

Gràcies pels vostres comentaris