El naixement de Martí

Des de que vaig assabentar-me de que estava embarassada de Martí, he estat escrivint una espècie de diari, que pense donar-li quan siga una ocasió especial. He estat fent el mateix amb Aitana, de fet, una de les últimes coses que li he escrit ha sigut la nostra experiència amb la lactància i com va deixar de mamar. Ara, després de quasi 2 mesos 3 mesos he trobat el moment i les paraules per a contar-li a Martí com va nàixer:

Ja estàs ací, Martí! Ja te tenim amb nosaltres i estem feliços, no pots imaginar-te quanta felicitat ens has dut sense proposar-t'ho. Vaig a contar-te com va ser aquell dia...

Era dissabte i no res feia pensar que eixe mateix dia t'anavem a conéixer. Faltaven encara 5 dies per a la data probable de part i, no només això, és que no hi havia cap indici de que el part fora imminent. Ens vam alçar com qualsevol altre dia i vam anar a comprar a Alberic. Allí, vam quedar amb els nostres amics Espe i Xesco. Ells també estaven esperant a Aniol i teniem moltes ganes de veure'ns encara amb les panxetes...

Vam passar un matí molt agradable. Després, ens vam anar a dinar per ahí els quatre (els pares, Aitana i tu). Al llarg del matí vaig començar a notar contraccions, prou espaiades i fàcils de dur. Estava contenta, perquè sabia que potser a l'endemà estaria de part. Tenia com a referent el part d'Aitana i pensava que almenys els temps serien pareguts. Però tu vas ser molt ràpid, inesperadament ràpid.

Quan estavem acabant de dinar, jo ja no em sentia còmoda en aquell restaurant amb tanta gent i volia anar a casa. El pare estava un poc nerviós i volia que telefonara a les comares. Vaig parlar amb Teresa (una de les comares) i em va dir que pareixia que estava de pre-part. Li vaig dir que me n'aniria a casa, continuaria observant, i ja tornariem a parlar en una hora. També vaig telefonar a la iaia perquè Aitana havia de passar la vesprada i, potser la nit, amb ella i el iaio (uf! la seua primera nit fora de casa!).

A casa, tot anava igual. Contraccions cada 10 minuts, prou fluixetes. Vaig tornar a telefonar a Teresa. Éren les 5 de la vesprada i no tenia ganes de que vingueren perquè pensava que encara quedava molt de temps per a posar-me de part i no volia fer-les vindre per a estar esperant hores i hores. I així van passar un parell d'horetes més. Jo anava parlant amb Teresa, però no va ser fins a les 7 de la vesprada, quan vaig sentir que ja era el moment de que vingueren ella i Nuria. Els iaios també havien vingut a arreplegar a Aitana, que mirava la peli d'Alícia al País de les Meravelles. Jo havia estat dalt passant les contraccions i el pare m'acompanyava de tant en tant, perquè havia d'estar amb Aitana. Abans de que ella se n'anara, vam passar un moment a soles. La vaig abraçar mentres miravem la peli i vaig plorar. Vaig despedir-me d'ella i no podia deixar de plorar. Tan contenta com estava perquè prompte anaves a nàixer, no podia deixar de pensar que a partir d'avui tot anava a ser diferent.

Ens vam quedar a soles a casa, el pare, tu i jo. I pareix que el meu cos va saber que les comares estaven de camí i va dir "va de bo!!". Les contraccions es van succeir cada vegada més seguides, i més doloroses també... Per un moment em vaig asustar un poc perquè tot anava molt apresa i no sabia si podria resistir així moltes hores. No trobava cap postura que m'alleujara. Vaig anar al llit i em vaig gitar. De seguida van arribar les comares, éren les 20:20 i jo quasi no podia agafar aire entre cada contracció. Els vaig dir a Nuria i Teresa que estava asustada, que me feia molt de mal i que estava anant molt ràpid... No recorde si em van fer algún tacte, però crec recordar que Teresa li deia al pare que estava quasi dilatada per complet i que ja estaves ací. 

Me van tranquilitzar, em van recordar que connectara amb tu i em van proposar que anara a la banyera. Però és que no em donava temps ni a moure'm. Les contraccions no em donaven treva. Els vaig dir que volia baixar del llit i posar-me ajupida amb l'esquena recolçada en un lateral del llit i que el pare es posara darrere de mi. Per a incorporar-me, vaig rodar un poc al llit i, de sobte, em vaig trobar a quatre potes i súper còmoda. Estava tan bé, que vaig decidir no abaixar del llit, fer-me una pila de coixins per a recolzar el cap i quedar-me així.

A partir d'eixe moment tot va anar genial. Vaig connectar amb tu, d'una manera impressionant. Vaig oblidar-me de que hi havia més gent a l'habitació. Sabia que el pare estava allí, sabia que estava tranquil, confiat. Però ja només estavem tu i jo. De fet, vaig demanar al pare i a les comares que no volia sentir res, no volia saber quant de temps quedava. Només amb sentir el teu cor bategar en la maquineta, ja tenia prou. I sabia que tot anava bé. En un moment donat vaig trencar aigües i vaig saber que estaven netes. Tot estava bé. 

Quina tranquilitat! Ja no em feia quasi mal!! "Com és possible?", els preguntava a les comares. "És que tens molta força", deia Nuria. (Què bonica).

 Què bé em trobava. I te parlava... "Va, Martí! Tu i jo!", "Molt bé, carinyo, poquet a poquet", "Ai, Martí!" I me tocava la panxeta, com indicant-te el camí. I notava com anaves fent camí, baixant a poc a poc. Com m'agradava notar, sentir-te dins i saber com estava anant tot.

"Ja estàs ací, Martí". La sensació era familiar. Eixa cremor..., sabia que el teu cabet estava a punt d'eixir. "Mira si ho sap sa mare",va dir una de les comares.   

"Ja estàs ací, l'últim esforç, carinyo. Me fa mal, però no és culpa teua". I les paraules dolces de les comares: "Ahí, Cris" "Vale, Cris" "Respira, bonica".

I te tocava un poquet de cabet. I de nou recordava eixa sensació humida i molt molleta que havia sentit uns anys enrere.

En certa manera, esperava amb impaciència cada contracció, tenia ganes d'espentar. En total vaig estar uns 30 minuts espentant, però sentava tan bé poder ajudar-te i sentir que estavem els dos en sintonia...

I d'emetre una espècie de soroll mut, amortiguat pel coixins, vaig passar dirèctament a cridar. Me sentava bé alliberar per la boca tot el que estava notant. El teu cabet estava eixint. "Respira, respira, Cris"

"Que acabe ja, vull que acabe ja" Per un moment, em vaig desesperar. I realment era el moment previ a l'espentó que va fer que tragueres el cap. Hi ha qui diu que, quan sents que ja no pots més, que te mors, és el moment en què naix el bebè. I eixe va ser el moment en què va eixir el teu cap.

"Ja està, ja està" "¡Ay, mi niño!"

"Hola, Martí" "Hola, xicotiuo" "Ya está, mi pequeño", te deien el pare i les comares amb veu dolça.

I te tocava el cap i el pare també t'acaronava el cap, "Martí, ja te tenim ací". Un espentonet més i ja te tindré als braços. Esperem un poquet, carinyo...

Vaig percebre que necessitaves rotar, girar-te, o potser les comares van fer algun comentari. El cas és que vaig començar a moure les caderes com podia (ja tenia les cames mig adormides després de quasi 2 hores en la mateixa postura...) "Molt bé Cris, esta xica és de llibre", deia Nuria, jajajjaj!!

I, per fí, l'últim espentó. "Agarra'l, agarra'l tu, Cris" "No puc, no arribe!!" Vaig notar com eixia tot el teu cos i em vaig incorporar per veure per fí la teua careta. Te vaig alçar i te vaig dur al meu pit per a abraçar-te. "¡Ay, mi niñito, mi niñito bonico!". El pare va vindre de seguida al meu costat i em va besar. Vas plorar un poquet. "No t'enfades, amor meu. Que has tragat un poquet?" "Ai, que no m'ho crec, el meu xic!!". I el pare plorava d'emoció.

La sensació de tranquilitat que em va acompanyar durant quasi tot el part, va donar pas a una gratitud enorme. Em sentia molt agraïda amb el meu cos, amb tu, amb la vida... Ho haviem aconseguit. No només el part. Vam recòrrer junts un camí molt dur fins que et vas pegar la volta. Van ser uns dies que recorde amb tristesa. Però, en un moment donat, vaig dir-te que no tingueres por, que jo ja no tenia por. Durant aquella sessió de Watsu, et vaig dir que te donava la mà i que mai te la soltaria. I així va ser. És curiós, però vas nàixer amb una maneta per davant, com si volgueres estirar-la per a tocar-me el més prompte possible. 

Te vull, mi niño.